COP D’EFECTE A L’ABÚS DE LA TEMPORALITAT A LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES, PER LAURA ABELLÓ FIGUERAS, LLETRADA DEL DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

La sentència nº 252/2020 del Jutjat Contenciós-Administratiu nº 4 d’Alacant obre la porta, per primer cop, a una figura híbrida entre el personal funcionarial de carrera i l’interí, per haver reconegut la fixesa d’una funcionària interina de l’Ajuntament d’Alacant però sense adquirir la condició de funcionària de carrera, per abús de la temporalitat.

En primer lloc, la Directiva 1990/70/CE del Consell, de 28 de juny de 1999, relativa a l’Acord marc de la CES, la UNICE i el CEEP va prohibir l’abús de la temporalitat, i va obligar als Estats membres a regular en el seu ordenament jurídic nacional clàusules que penalitzéssin aquest abús i estimuléssin la contractació indefinida. A Espanya, es va definir i establir la conseqüència d’aquest abús de la temporalitat dels treballadors a l’Estatut dels Treballadors (ET), però de moment encara no existeix legislació nacional que prevegi com cal actuar en els casos – tan i tan comuns – dels funcionaris interins.

En segon lloc, resulta important puntualitzar que la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, C-103 i C-429/18, de 19 de març 2020 (assumptes C-103 i C-429/18) faculta als òrgans jurisdiccionals propis de cada país la comesa de valorar en cada cas concret la conseqüència derivada de l’abús de la temporalitat en els funcionaris interins, sempre i quant es valori el criteri jurisprudencial majoritari dins l’àmbit territorial corresponent.

Si procedim a analitzar la sentència en qüestió, el supòsit de fet recau sobre la prestació de serveis de forma temporal per part de la funcionària recurrent a l’Ajuntament d’Alacant en règim d’interinitat i durant un període de 13 anys consecutius. A més, la funcionària havia superat un procediment de selecció amb ple respecte als principis constitucionals d’igualtat, mèrit, capacitat i lliure concurrència, i va accedir a la borsa de personal interí com a conseqüència de no haver pogut obtenir plaça en aquella convocatòria. Durant aquests anys, l’Ajuntament no va convocar cap procés selectiu per tal de cobrir les places ocupades interinament. El Tribunal, un cop acreditada l’existència de l’abús, considera convenient trobar una <<resposta efectiva, proporcionada i dissuasiva>> i, atès que la Sentència del TJUE de 19 de març de 2020 no estableix sancions específiques per aquests casos, rebutja ordenar la celebració de processos selectius per tal de cobrir de forma definitiva les places ocupades pel personal interí – atès que això no impediria posteriors abusos – i també rebutja la transformació dels interins en indefinits no fixes (per analogia amb el dret laboral) – atès que implicaria que l’Administració podria amortitzar la plaça o cessar l’empleat de duració determinada si hagués d’abandonar la plaça pel reingrés del funcionari substituït i a més a més, el règim dels indefinits no fixes no és equiparable al del personal funcionari de carrera -. La última solució plantejada pel Tribunal és la d’una possible indemnització, però que també descarta per no estar prevista expressament aquesta en el nostre dret intern per sancionar l’Administració.

Així doncs, i un cop analitzades totes les possibles solucions, l’òrgan jurisdiccional arriba a la conclusió que la mesura sancionadora més <<acorde y equilibrada>> és la transformació de la relació temporal abusiva en una relació fixa, sense que això impliqui la mutació a funcionària de carrera, sinó que la fixesa es tradueix en el reconeixement del dret de la recurrent a romandre en el seu lloc de treball de forma amb els mateixos drets i amb subjecció al mateix règim d’estabilitat i inamobilitat que regeix per als funcionaris de carrera comparables. A parer del tribunal, aquesta conseqüència es podria encabir perfectament en les <<previsions contingudes en els articles 62 i següents de l’Estatut de l’Empleat Públic i en l’article 20 de l’Estatut Marc, que prohibeixen obtenir la condició de funcionari de carrera o estatutari fixe o laboral sense haver superat un procés selectiu>>. Per tant, és inevitable que ens preguntem quina és, exactament, la diferència, a efectes pràctics, d’un interí transformat en empleat fixe respecte d’un funcionari de carrera, si tots dos han superat un procés de selecció, però un va tenir la sort d’obtenir plaça i l’altre va quedar a la borsa, incorporant-se posteriorment per necessitats del servei públic.

En la mateixa línia, d’altres qüestions que se’ns poden plantejar al respecte són algunes com les que segueixen: la conseqüència de l’abús de la temporalitat del personal interí s’hauria de veure “compensada” amb una indemnització – que primerament s’hauria de preveure en el nostre dret intern – equivalent a un acomiadament improcedent en cas que l’interí en qüestió es veiés obligat a abandonar la plaça per no haver superat el procés selectiu d’oposicions o potser això podria implicar un al·licient als interins de llarga durada per no preparar-se per a superar les nombrades oposicions si a canvi poguessin obtenir un benefici econòmic – que seria molt considerable en funció de l’antiguitat –? Seria capaç l’Administració de satisfer aquestes quantitats tan elevades? D’altra banda, quants anys són necessaris per tal que un tribunal sentenciï que clarament s’ha produït un abús en la temporalitat? Resultaria viable establir un criteri jurisprudencial que fos procliu a reconèixer la fixesa del personal interí que hagués aprovat o superat un procés selectiu però que no hagués obtingut plaça i hagués entrat a prestar serveis per a l’Administració posteriorment per haver ocupat un lloc a la borsa? Sota el meu punt de vista, aquest podria ser un criteri raonable. De totes formes, només amb el pas del temps i a l’espera del què decideixin els tribunals en els propers anys, podrem anar responent aquestes preguntes.

Nogensmenys, cal també considerar que el fet que la compensació per l’abús de la temporalitat sigui la fixesa del personal interí – encara que no se l’assimili al personal funcionari de carrera -, això implicaria, inexorablement, que el gran gruix de les places vacants ocupades per personal interí no sortirien a concurs en les ofertes públiques d’ocupació, i tal fet, a la vegada, suposaria que es veiessin frustrades les expectatives d’opositors que estudien i treballen cada dia per superar una oposició i accedir a la funció pública en condicions d’igualtat amb la resta d’aspirants. Situació a totes llums preocupant, atès que la major part de la plantilla que integra les Administracions públiques supera els 45 anys d’edat.

Finalment, resulta imprescindible no obviar el fet que aquesta sentència pot ésser objecte de diversos recursos davant els superiors jeràrquics del Tribunal que l’ha dictada (el Tribunal Superior de Justícia de València, el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional). Per tant, aquest és un tema de gran complexitat jurídica que ha generat, genera i generarà molta expectativa, atès que en aquesta situació de temporalitat en la prestació de serveis en les Administracions públiques s’hi troben milers de persones al nostre país.

About the author: Juristes_Locals

2 comments to “COP D’EFECTE A L’ABÚS DE LA TEMPORALITAT A LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES, PER LAURA ABELLÓ FIGUERAS, LLETRADA DEL DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA”

You can leave a reply or Trackback this post.
  1. Pedro Antonio - Jun 22, 2020 Responder

    A veure o s’indemnitza o es fa fitxa o es fa fitxa o s’indemnitza. Per tant, tots aquests processos selectius si es volen tirar endavant tenen un cost i es de milions i milions d’euros, punto y pelota. Qui els hi abonarà, o res, reconeixem l’abús i frau, un copet a la’esquena i au al carrer, que això de les indemnizacions és cosa d’Europa i aquí estem a Marroc del Nord. Això ho fa el Sr. Roig amb el personal que té treballant a la seva cadena d’alimentació i ara estaria a Soto del Real empresonat. Però ens agrada marear la perdiu al nostra ambigu ordenament jurídic campió de la Champions en incompliment de la normativa europea i transposició de directives…21 anys han passat i la directiva sense transposar…i l’autor de l’article insinua que l’interí que no aprovi ha de demostrar que ha estudiat i no estava pensant en les indemnitzacions …de traca i mocador el raonament que fa…o millor dit que el no aprovar ha de ser considerat com element agravante pero tal de no ser indemnitzat. El que ens faltava per llegir i veure. A més, per què no es pregunta l’autor si estem davant un sistema d’accés lliure i llibre concurrència en una societat global i de la informació, per què el contingut dels temaris no són lliures, on tothom els pugui descargar per estudiar i com és que els criteris dels tribunals a l’hora de corregir i puntuar no són públics? A mes com és possible que els sindicats negocien l’oferta, les bases, els temaris, tinguin acadèmies i estiguin en molts tribunals a través dels seus afiliats? O com es possible que funcionaris facin clases particulars o en acadèmies en B sense demanar la compatibilitat per segona activitat i en algun cas estiguin als tribunals. Per tant, tot el sistema és una enganyifa, es troba prostituït i manca tot principi de mèrit, capacitat i lliure concurrència. I quin article en comptes de rebatre a la magistrada arguments des del punt de vista del dret de la Unió, continuem amb les mateixes tares juridiques de sempre…ara amb el raonament infantil de señor juez señor juez no tiene derecho a la indemnización porque estaba pensando más en la indemnización que en el temario y la asistencia a una academia, ve señor juez mire le presento un certificado de todas las academias que preparan oposiciones donde entendemos que las debiera haber preparado y no constan su asistencia y el pago de ninguna mensualidad por lo que entendemos que debe ser cesado y no tener derecho a ninguna de las indemnizaciones que fija y marca la Cláusula 5 y la sentencia del 19/03 porque el interino se opone a estudiar.

  2. Mar - Jun 22, 2020 Responder

    Buenas tardes,

    Gracias por el análisis de la sentencia.

    Después de leerlo me gustaría saber su opinión sobre el hecho de que la mayoría de los interinos no han aprobado un proceso de selección, pero sí han pasado por él, de hecho es imprescindible para entrar en bolsa. Algunos de estos procesos han sido OPES, otros entrevistas, etc. ¿Qué opinión le merece esta situación, ya que en su artículo hace referencia en varias ocasiones a la situación de que en la sentencia de Alicante, la demandante aprobó (no se si hay diferencia con superar un proceso) un proceso selectivo sin plaza.

    Gracias de antemano.

Leave a Reply

Your email address will not be published.Email address is required.