Article sobre les activitats de restauració

 El nostre company Xavier Silvestre Castejon (Lletrat consistorial de l'Ajuntament de Barcelona) ha realitzat una anàlisi sobre la normativa aplicable en el supòsit de les transmissions de llicències d'activitats de restauració:

La transmissió de bars i restaurants: Llei 11/2009 o Llei 18/2020?

Diuen que no hay como el calor del amor en un bar, o en un restaurant, però moltes lleis han negat l’aura romàntica de la intervenció de les activitats de restauració, o han fet com si se n’avergonyissin.

La Llei 10/1990, de 15 de juny, sobre policia de l'espectacle, les activitats recreatives i els establiments públics les incloïa, però sempre amb protecció: l’article 1.4 d’aquesta llei establia el seu caràcter supletori de la normativa sectorial que fos aplicable.

La Llei 13/2002, de turisme de Catalunya, va pecar de naïf i en un principi les va acollir al seu article 52; però temorosa dels quatre genets de l’apocalipsi (el molest, l’insalubre, el nociu i el perillós) reunits al voltant d’una taula va aprofitar la nit de l’adequació de normes a la Directiva de Serveis, el Decret legislatiu 3/2010, per suprimir-les del seu àmbit d’aplicació i si t’he vist...

Fidel hereva de la Llei 10/1990, la Llei 11/2009, del 6 de juliol, de regulació administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives (LEPAR) les va incorporar a contracor (supletòriament segons l’article 4.3, que les cediríem amb molt de gust). I així s’hi havien quedat, a l’espera de qui les vulgui.

Tenint ben presents totes aquestes mostres de desamor amb bars i restaurants, la Llei 16/2015, del 21 de juliol, de simplificació de l'activitat administrativa s’hi va apropar amb un punt de respecte, amb epígrafs (561 i 563) i epítets (“establiments de menjar” i “de begudes”) però sempre disposada a donar una submisa passa enrere allà on intervinguessin altres normes sectorials, tal i com proclamava amb la fe del convers el seu article 5.1.

Aquests apropaments legislatius pudorosos, amb un punt de vergonyeta, i poca cosa més eren les eines de què disposàvem per solucionar el problema de les transmissions de llicències quan el titular anterior desapareixia sense haver tingut el detall de signar l’imprès de transmissió. I allà teníem el bar, qué lugar, regentat per algú que no n’era el titular, i havíem de decidir si n’admetíem o no la transmissió com qui ha de triar entre la ratafia o el vi de garrafa, sense armes més contundents que unes olives farcides de seny i unes tapetes de sentències que deien que ara sí, ara no sé, ara ni parlar-ne.

Em vaig referir fa quatre anys als dilemes que plantejava aquesta situació en aquest mateix blog (https://eapc-rcdp.blog.gencat.cat/2017/04/19/la-simplificacio-de-la-transmissio-de-les-llicencies-dactivitat-realment-cal-la-signatura-de-lanterior-titular-xavier-silvestre-i-castejon/), en un article en el què a banda de proposar algunes solucions agosarades implorava a la legislació i a la jurisprudència que establissin que la titularitat correspon a la persona que posseeix l’establiment on es desenvolupa, i així “permetin que la condició de titular administratiu de la llicència deixi de ser una eina d’extorsió en l’àmbit civil o mercantil, i que les vicissituds de la condició de titular civil o mercantil no siguin més que un apunt en un registre administratiu”.

Atenent a aquestes súpliques, la Llei 18/2020, del 28 de desembre, de facilitació de l’activitat econòmica (LFAE) ha donat un pas més que les seves predecessores i ha gosat agafar la maneta del problema. Amb discreció i una mica pendents del què diran, finalment disposem d’un text amb rang de llei (atenció al matís) que afirma amb claredat que “si hi ha dubtes o discrepàncies que no hagin estat resolts per la jurisdicció competent, es presumeix que les persones que acreditin la titularitat de la possessió de l’establiment on s’exerceix l’activitat en són els titulars administratius” (article 34.2).

Problema resolt? Potser.

El primer dubte que se’ns ha plantejat als juristes i tècnics locals és si aquest article s’aplica, a més de floristeries i llibreries, a activitats com les de restauració, regulades (no-però-sí) per una normativa sectorial, la LEPAR, que incorpora un règim propi de transmissió de llicències que exigeix, ai las, la signatura del titular anterior i per tant deixa poc terreny per a les presumpcions. Segons la LEPAR, si l’anterior titular no ha signat l’imprès no hi ha transmissió que valgui.

Recuperem el matís: la LFAE és una norma amb rang de llei. I estableix, a més, que la transmissió la comunica “la persona que esdevingui titular” (article 34.1). Podríem considerar inaplicable la LEPAR en aquest punt, per als bars i restaurants, al disposar ja aquests d’una norma específica? Arribem a la qüestió clau: si la LFAE s’aplica als bars i restaurants de manera directa, caldrà entendre que preval sobre la LEPAR, que recordem que els és supletòria.

I la meva resposta és que, efectivament, a bars i restaurants els hauria de ser aplicable aquest nou règim de transmissió de la llicència de l’article 34 de manera directa, i l’explicació ens la dona la mateixa LFAE. Som-hi.

El nou règim de transmissió de llicències es troba inclòs en una secció de la llei aplicable de manera directa “als establiments a què fa referència la secció segona” (article 33, que reserva el caràcter supletori de la LFAE “als establiments on s’exerceixen activitats econòmiques si no hi ha una regulació sectorial específica”); i aquesta secció segona inclou els establiments de restauració (codis 561 i 563 de l’annex). L’únic però, perquè sempre n’hi ha algun en el món de les activitats, és que la secció segona s’aplica “sens perjudici que la normativa sectorial de l’activitat fixi requisits específics sobre l’establiment, que s’han d’aplicar preferentment” (article 30).

Cap problema, perquè el règim de transmissió de la llicència o la presumpció de titularitat de les activitats no són, en cap cas, “requisits específics sobre l’establiment”. Podem afirmar, doncs, que les previsions contemplades a l’article 34 de la LFAE són aplicables als establiments de restauració de manera directa, per estar inclosos en la secció segona d’aquesta llei, sense perjudici de que calgui aplicar-los també els requisits específics establerts a la LEPAR “sobre l’establiment”.

Una mica de llum en la foscor, que diria aquell. Música de saxo, i el cambrer respon a les preguntes mentre serveix uns combinats:

  • Qui ha de comunicar la transmissió de la llicència de bars i restaurants?
  • La persona que esdevingui titular.
  • Té sentit seguir demanant la signatura de l’anterior titular?
  • La signatura del transmitent ajuda a acreditar que s’ha produït la subrogació en els drets i obligacions administratius que deriven de la titularitat de l’activitat, i per tant evitarà ensurts tenir-la, però ja no és imprescindible.
  • Això vol dir que l’anterior titular perd tots els seus drets, com la indemnització per traspàs?
  • No, perquè “la titularitat administrativa de l’activitat no pressuposa cap pronunciament pel que fa a les relacions civils o mercantils entre els particulars o a llurs drets sobre l’establiment on s’exerceix” (article 34.2 LFAE).
  • Però si hi ha una sentència que diu que la llicència és d’A, l’ajuntament no hauria de registrar-la mai a nom de B, encara que tingui la possessió de l’establiment!
  • Efectivament, perquè la presumpció només té efectes en aquells casos en què hi hagi dubtes o discrepàncies “que no hagin estat resolts per la jurisdicció competent” (article 34.2 LFAE).

Contextualitzem: aquest article 34 no serveix per resoldre conflictes entre particulars que reivindiquen que la llicència és seva, això segueix essent potestat judicial. El seu objectiu és molt més discret: solucionar el dilema a què s’enfronta algú que és molt evident que té la llicència però no ho pot demostrar (“és que l’anterior titular no va voler signar el formulari i no volia fer un gargot perquè és il·legal”), i permet a l’Administració sortir del pas mentre un jutjat no resolgui altrament. Dona una cobertura jurídica que permet resoldre el procediment sense haver de témer que algú se’n vagi als jutjats civils assegurant que “l’Ajuntament m’ha reconegut com a titular”. I no deixa de ser una mesura fàcilment reversible: res no priva l’ajuntament de registrar com a titular a qui finalment acrediti amb una sentència que ho és, si és que aquest dia arriba mai. I si l’anterior titular no apareix, no patirem un expedient aturat que ja no sabem si ens crema o si se’ns passa.

Emplatat i servit, aquest és el menú que ens ofereix la LFAE. Caldrà esperar a les postres per saber si les sentències ajuden a la digestió o l’entravessen; però en la meva opinió amb aquest article 34 s’ha donat un important pas endavant en favor de la seguretat jurídica, en una matèria que no en tenia gens. Potser sigui un pas insuficient, potser no vagi en la direcció que alguns voldrien, però hauria de suposar una solució per a molts casos no conflictius (“a on trobo jo a qui m’hauria de signar aquest full?”) en què la guarnició devorava la base del plat (“el titular és qui exerceix l’activitat”).

Com diu la cançó, la vida és bonica quan brindem.

About the author: Juristes_Locals